La gran és misteri, misteri clar, que un paraula de més podria desvetllar; com un garbí suau passa sense fer nosa; com la fina oïda d’un dofí tot ho capta.
La mitjana és passió, a vegades divisa lila als quatre vents, d’altres troca embolicada que agraeix la ma amiga que n’estiri el fil; res s’alenteix quan passa per ella.
La petita és meticulosa, exigent; avança, passes lentes, sense badar, fent-se gran per dins però dissimulant per fora, tan nena ella.
I la més petita és un tresor que tant aviat enlluerna, com s’amaga perquè el busquis -saps que hi és- amb paciència i amor; com els gats a la foscor ens veu, ens intueix, res se li escapa.
Feliç qui, com jo, té aquestes nebodes.
