i de cursos anteriors

Marcela, Dolors salut i per molts anys !

Gabriel, gràcies per la feinada del Camí de sirga.

 clicant aquí trobareu els escrits de la classe de divendres

                                                                           i aquí els d'aquest altre curs

Recomanacions

No és ben be el que s'ens demana a la pregunta estrella, però la meva primera recomanació seria:

Apunta´t  i, sí els déus o les deesses et són propicis, fes aquest curs amb la Dolors. 

Descobriràs o coneixeràs més a fons unes persones interessantíssimes, filles, volgudes filles, del seu temps. T’acostaràs amb ulls nous a la seva obra i a passos lents aniràs ficant-te a les seves vides, les seves creences, il·lusions, neguits.

Amb la Rodoreda i en Sales rellegiràs, retornaràs a espais i personatges coneguts.

Amb les cartes d’en Màrius i la Mercè, presoners de la malaltia i alliberats en part per l’amistat i l’amor, en part per les seves conviccions, en part per les seves inquietuds intel·lectuals, entraràs de puntetes en el seu món. Cartes poesia en prosa unes, coqueteria volgudament mal dissimulada altres, vitamines concentrades, reflexió i fondària algunes altres.

En Jordi

Les primeres vegades  que et vaig veure  em vas semblar com aquelles margarides de prat senzilles que no amaguen malicia.

Quan et vaig anar coneixent vaig veure que eres com un gira-sol amb els horaris capgirats, de dia tímid i reservat et calia la complicitat de la nit i d’algun gin-tònic perquè la ironia, fina i intel·ligent, i els acudits esclatessin.

Després he anat descobrint que, com la vella alzina,  la fermesa de les teves conviccions no era fulla de caiguda ràpida, el foc potser et cremava però rebrotaves aviat i en temps de sequera resisties ferm.






Jordi, prové del nom grec "Γεώργιος" que té el seu origen en la unió de les paraules "γε" terra i "εργον" treballar i ve a significar: "aquell que treballa la terra",  pagès; sovint amb el significat de viticultor o jardiner.

Tan poc? Sí, Tan Poc

Anava tard, m’havia entretingut a casa encantada rumiant com organitzaria el matí. A bon pas he anat a buscar el tren, de fet a esperar que el tren ens busqués a mi i a uns quants més. Al vagó érem molts, cadascú en el seu mon, uns escoltant música, d’altres mirant el mòbil, algú dormint , una parella ensucrada,  estudiants repassant els apunts, i dues xicotes que s’explicaven, en veu molt alta, la darrera discussió amb el seu cap.

A l’Arc de Triomf  el tren s’ha buidat, i una filera esfilagarsada ens ha abocat al carrer.

Per un caprici dels déus, uns instants de silenci absolut, meravella breu,  ens han donat  la benvinguda.  Era com si el dia recomences en aquells instants.

Carta des de Melilla, maig del 76

Montse,

em preguntes com m’ho faig, si m’enyoro, si he fet amics i d’altres coses que ja et contestaré quan torni.

No és fàcil, res és fàcil, el cuartel té una doble tanca, la pròpia i una segona que és la mateixa ciutat. L’àvia quan ens explicava com era la vida a la colònia, allà a Roda, ho deia moltes vegades, no anàvem a la fàbrica , petits i grans sempre érem a la fàbrica.

Però no pateixis, com a casa, ell hi és, cada dia, cada nit, sí el vent bufa fort l’olor i tot ens arriba. Soldat de terra? no, el mar, ell, que no és de ningú, fa que ni aquí em senti del tot estrany, i té mèrit, molt mèrit.

Un petó germaneta.

 ara en diríem caserna

Pregària

 AMÉN !

La filosofia (del grec "Φιλοσοφία" philo-sophia, "amor per la saviesa")

“La ignorancia es muy atrevida”, ens ho va dir una i mil vegades el senyor Rios, Rios Chacón, el nostre profe de filosofia a 6e de batxillerat. Ens llençava la frase seca, directa, bo i contestant les respostes imaginatives, esbojarrades o simplement errònies que donàvem a les seves transcendentals preguntes.

Tenia raó, quanta saviesa! Aquesta expressió m’ha vingut al cap més d’una vegada escoltant bajanades en algunes tertúlies o llegint ximpleries a les xarxes.

Ara, tot pensant-hi, van ser masses hores de classe perquè en quedes tant poc, una frase navegant entre les aigües de l’Heràclit d'Efes i la caverna d’en Plató és realment molt poc.

He mirat llargament...

He mirat llargament el retall de diari que m’has enviat de Port de la Selva. La crònica de les festes no m’ha interessat gaire, m’he aturat a la fotografia, sembla feta talment des dels pins de davant de casa teva. Els grisos de la impressió blavegen al cel, donen un reflex platejat al mar en calma i van cap a verd quan s’enfilen darrera les blanques cases del poble, sembla un d’aquells dies que, ignorant la fúria, la ràbia que la tramuntana pot arribar a portar dins seu, conviden a passejar vora l’aigua. 

Si sabessis com envejo aquesta calma. 

una, dues, tres, quatre

La gran és misteri, misteri clar, que un paraula de més podria desvetllar; com un garbí suau passa sense fer nosa; com la fina oïda d’un dofí tot ho capta.

La mitjana és passió, a vegades divisa lila als quatre vents, d’altres troca embolicada que agraeix la ma amiga que n’estiri el fil; res s’alenteix quan passa per ella.

La petita és meticulosa, exigent; avança, passes lentes, sense badar, fent-se gran per dins però dissimulant per fora, tan nena ella.

I la més petita és un tresor que tant aviat enlluerna, com s’amaga perquè el busquis -saps que hi és- amb paciència i amor; com els gats a la foscor ens veu, ens intueix, res se li escapa.

Feliç qui, com jo, té aquestes nebodes.

estiu del 68

Viatjar té arrels profundes en mi.  Breu: teníem catorze anys, aquell estiu un agrupament escolta de Ginebra va proposar –nos un intercanvi  i a casa no m’hi van deixar anar.  Encara ara no sé del cert, si eren les cinc mil pessetes que valia el viatge o que els hi semblava que érem massa petites, o les dues coses alhora. Recordo que vaig tenir un disgust gros pel fet, però també, i molt, perquè no en vam enraonar. Apuntaven uns anys complicats i conflictius amb els pares, en diríem adolescència i que els temps estaven canviant. Era l’estiu del 68. 

carta al temps

carta de Joan Sales a Mercè Rodoreda del 28 de novembre 1965


Tothom vol ser jove, quan en realitat la millor edat és la nostra, sobretot si ens hi poguéssim quedar.

Ja hem aprés que encara que estiguis sempre a punt o que ho provis tant com puc, i no sempre te’n surtis, val la pena.
Cantàvem amb el poeta “se hace camino al andar” i ara sabem o intuïm que no són només ells, els i les poetes, qui quan s’acosten a Ítaca, s’han fet savis bo i anant-hi.

Sumant colors, roig, verd, violeta o groc al nostre particular arc de Sant Martí, les tonalitats grises han anat agafant matisos, 
     i el gust per escoltar 
         i les absències 
             i  ...





En aquell 1965 en Joan Sales tenia 53 anys i la Mercè Rodoreda 57.
Ara, 2018, jo en tinc 63 a punt de fer-ne 64.

remenat aquí i allà, he trobat obra plàstica de la Mercè Rodoreda, 

 una petita mostra.