I si fos una flor ?

FLOR DE FOC

Surt de la pinassa, en forma de paraigua: o sigui de bolet. I es passeja tant com pot, que no és gaire, perquè es de mena feixuga... I tot d'una un determinat dia, una determinada hora, un determinat moment, sigui perquè el sol crema, sigui perquè l'any ha arribat al punt més alt de la claror, li surten flames tot al voltant... Corre esperitada xiulant i giravoltant com una baldufa... i mor en el foc tot fent-se creus que tanta alegria hagi acabat en una estesa de carbó. 










LA FLOR DELS MIL ULLS

fet per en Gerard Martí 

Surt als marges de les rieres que ja oloren el mar. La planta és tota ella una mica maldestre i desmanegada. Les flors obertes tot l’any, això sí, només quan hi ha claror, voldrien no  perdre-se 'n ni una. Són blanques, un nucli fosc, pètals fins com pestanyes i miren lluny, enfoquen buscant diferències, tafanegen, s’esgarrifen, voldrien plorar cap enfora, de vegades jutgen amb severitat, busquen, i potser ni se’n adonen del petó o les pessigolles que li fa la papallona –vida curta- o de com exagerava l’amic quan la va batejar.

Notes d'un dimecres a la tarda

M’agrada la natura i mirar el cel, però més enllà de quatre arbres, tres

arbustos, mitja dotzena de plantes i les constel·lacions més conegudes, no se posar nom a gaire res. Els poemes i el text que avui hem treballat i l’ajut del gran llibre que pot ser l’ordinador m’han passejat, tot descobrint o retrobant flors, fruits, paratges concrets i petits o l’estrella perduda en el cel, porta oberta de l’univers que és infinit.

L’home tafaner, estudiós, inventor, té resposta per tot? Una humil, menuda herbeta li recorda cada dia que conviu amb el misteri, amb la poesia, amb eixams de mons formiguejant.  

La humilitat còsmica que veu Roger Mas en els versos de Verdaguer,  la suau tendresa de l’angelet, la tossuderia del cactus ... una tarda plena.  

en Roger Mas m'acompanyava, vols escoltar-lo? clica aquí

Influències literàries que no cita Mercè Rodoreda

i, amb tota modèstia, en l'entrada al bloc NOTES D'UN DIMECRES A LA TARDA

preocupacions ?

La decisió de quina carrera estudiar és lluny de mi. Si ara em fan dir perquè vaig  fer peritatge químic no ho sabria explicar gaire. Va ser un tria important, no hauria treballat al laboratori de la fàbrica, potser no hauria conegut al Gerard o no hauria fet sindicalisme, va ser important, però queda lluny i emboirada. Ara el que em preocupa és acabar la vora dels pantalons blancs que l’Anna, una de les meves nebodes, em va portar ahir. Es fa fosc i els passarà a recollir en un tres i no res.

                                                 

De Sant Adrià

Els pares van viure a casa dels avis aquells primers anys i jo, que sóc la gran, hi vaig néixer. Sóc filla de Sant Adrià.

La casa dels avis era amplia i assolellada, a tres vents, i el jardí molt gran: baladres, marialluïsa, romaní, llorer, julivert, un eucaliptus , la filera de pins,..., ara que en faig el repàs me´n adono, moltes plantes aromàtiques.

Sempre havien tingut gos, el Xut quan jo era molt petita, la Cuca uns anys després, i tortugues de terra, tan misterioses elles.

Els gats, com les orenetes eren passavolants. Ells passejant independents, sense ser ben bé d’enlloc, pels murs de tàpia que envoltaven el jardí. Elles anunciant el bon temps, estiuejaven sota teulada.

I un altre dia us parlaré de la impremta, l’avi era impressor, el despatx, el taller, l'olor de tinta, els retalls de la guillotina, els calaixets plens de lletres.  O potser dels camps d’en Pere, de can Renom, la fàbrica del Búfalo, la rambleta al costat del riu, la placeta Macià, l’envelat de festa major o de cal vaquer. 

                                                           Un altre dia

19 d'octubre de 1959

El tiet Toni, germà petit de la meva mare, i l’Amàlia, la tieta Amàlia, es casaven a Montserrat.

La meva germana i jo estrenàvem abric de quadres blancs, blaus i vermells (*) i unes sabates negres de xarol.

Dinàvem a la Colònia Puig (**). A les postres la canalla jugàvem i corríem amunt i avall, i jo vinga a caure. “Està molt esvarada, l’hi ha pujat al cap el dit de xampany que l'hi ha donat l’avi Antonio” deien.

No i no, eren aquelles sabatetes de xarol, molt boniques, sí, però amb una sola massa llisa.

Esvarada? No, neguitosa, dissabte abans de plegar la N i jo ens havíem estirat les trenes i demà ens retrobaríem a l’escola. 

*    ens l’havia fet la Inés, una amiga molt amiga de la meva mare que feia de modista a Barcelona

**  baixant del monestir cap a Monistrol,  molt a prop del convent de les benetes.

*** jo tenia 5 anys i mig i l’Àngels, la meva germana acabava de fer-ne 3. La tieta en tenia 22

en Tomaset

Els Reis em van portar un nino, li vaig posar Tomaset. Havia tingut alguna nina de cartró, però en Tomaset era una altra cosa, de goma, cara rodona, dits de peus i  mans rabassuts, cabells- com de debò- arrissats i rossos, una preciositat.

Al meu germà petit, li van portar un fort, amb indis i soldats. Al gran, que havia començat batxillerat, un compàs i un BOLÍGRAF de 4 colors.

Us he presentat els protagonistes: en Tomaset, el meu germà petit i el bolígraf de 4 colors.

Anem pels fets; el meu germà s’havia quedat a casa, empiocat, i en Tomaset, el meu estimat Tomaset , la cara plena de guixots es va convertir en un sioux. Aigua i sabó, alcohol, gotetes de llimona, que em va recomanar la senyora Francis, res em va tornar la carona neta del nino.